Modernitat i postmodernitat

Segrest, tothom entén el que significa. És apropiar-se d’algú o d’alguna cosa, fer desaparèixer algú o alguna cosa, amb un interès. El segrest de la veritat, doncs, què vol dir? Què ha desaparegut? La veritat. I aquesta desaparició dona lloc a l’absència de veritat, a la postveritat. Si ens han robat la veritat, el que queda és allò que ve després de la veritat. I això, si ho pensem, és estrany. En certa mesura, és una opció pitjor que la de la simple mentida.

A finals del 2022 es va donar a conèixer al gran públic l’anomenat ChatGPT, un software programat per reproduir el llenguatge humà amb la capacitat de donar resposta a qualsevol pregunta que se li plantegi. El fet que aquest software hagi après a donar respostes no prefixades ha posat l’expressió intel·ligència artificial (IA) en boca de tothom. Tenim una eina capaç d’escriure des d’un poema romàntic inèdit a l’estil de Goethe fins a un treball acadèmic comparant dos autors que fins ara no s’havien estudiat mai junts, i fer-ho millor que el 99% dels mortals. Les preguntes que això ens suscita són moltes: és realment intel·ligent, la IA? On radica la novetat? Quines conseqüències pot tenir la seva popularització? Ajudarà a millorar el nostre món? Que en podem esperar? 

El títol d’aquest quadern posa de costat dues paraules, democràcia i cultura, que es donen suport mútuament com caminants esgotats a mig camí. El cansament de la primera paraula és degut al fet que designa una realitat desfigurada, erosionada en els seus fonaments per la globalització econòmica, el poder de les grans empreses, la tecnopolítica i el populisme. La segona perquè ha perdut manxa crítica i utòpica en deixar de ser un noble ideal i un antídot contra el poder i passar a ser vassalla seva. Tot i això, l’autor defensa en aquestes pàgines que la bellesa i l’art no es poden mesurar en termes d’utilitat o no utilitat, i que hi ha una commoció davant el que és bell que es pot viure com a anunci d’un món millor. 

Per què hem assumit que saltar-se els límits imposats per la natura i els costums socials és correcte, bo i desitjable? Quines conseqüències per les nostres vides està tenint l’assumpció acrítica d’una mentalitat tecnològica? Hi ha alguna manera de sortir d’aquest laberint? Aquestes son algunes de les preguntes que es planteja l’autor d’aquest quadern, escrit des de la filosofia i intentant a anar a les arrels d’una qüestió que no només és tècnica o científica, sinó que afecta a allò més central de la condició humana. 

Tota recerca d’espiritualitat és una dada positiva, des del punt de vista cristià i humà, però obliga a un esforç d’examen i autocrítica: hi ha uns elements ineludibles de la teologia cristiana que no es poden passar per alt, entre ells la necessitat de construir aquesta espiritualitat des dels “últims” d’aquest món. És a aquest debat que vol contribuir aquest quadern, fruit de la reflexió de tot un curs del seminari teològic de Cristianisme i Justícia.

Aquesta publicació, en paraules del autor, vol contribuir a elaborar el nou paradigma de la vulnerabilitat, un paradigma crític amb els relats que han configurat la cosmovisió occidental de l’autosuficiència i l’oblit del cos. Partint d’un moment deconstructiu previ el quadern proposa crear retòriques «somatopolítiques» que, des de la semàntica universal de la vulnerabilitat, posin en el centre de la praxi social l’exigència ètica de la responsabilitat i la reivindicació política de la cura.

Com diu l’autor, el punt de partida per a l’estudi de la postmodernitat és un autor postmodern: Joaquín Sabina. Les seves cançons seran material per a una reflexió que vol ser teològica. A això cal respondre, en primer lloc, que la postmodernitat, precisament perquè renuncia a sabers i respostes últimes, no és tampoc massa pretensiosa en les seves formulacions. El seu estil esloganístic resulta molt apte per vehicular conclusions. Segons expressió de l’autor: “En un treball com aquest no és bo exposar de manera genèrica tots els passos d’un procés d’anàlisi. Intentaré, doncs, una exposició ja sistematitzada, perquè és molt més clara i pedagògica. He de remetre’m al llibre de G. Vattimo i he de donar per conegudes les recents anàlisis de Rovira Belloso sobre Milan Kundera i Umberto Eco”. El lector gaudirà seguint els textos i veient com són un reflex de la postmodernitat.

Entre els reptes que té pendents el Tercer Mil·lenni, potser el més sagnant és l’abandó d’aquell ideal de la igualtat, proclamat per la modernitat i per la Revolució Francesa. Aquest quadern pretén explicar per què s’ha produït aquesta traïció a la igualtat (l’autor hauria volgut afegir-hi una segona part més sociopolítica, que les dimensions del quadern feien impossible). Diguem només que la igualtat s’ha abandonat perquè no es tenia un sentit per lluitar per ella.L’autor ho mostra amb una anàlisi del pensament filosòfic de la modernitat. Tot i que creiem que el quadern és diàfan i clar, això no impedeix que pugui resultar una mica més dur per a aquells que no estan familiaritzats amb el llenguatge filosòfic i, en el nostre món tan especialitzat, ningú no té per què estar familiaritzat amb tots els llenguatges. N’hi hauria prou amb dir-li al lector que no es preocupi si troba que no entén alguna cosa. Que potser el capítol primer li pot resultar difícil, però que si segueix llegint, s’anirà familiaritzant amb el llenguatge de l’autor i, al final, tindrà probablement una intuïció suficient de les seves tesis.

Una crítica constructiva i reflexionada sobre la modernitat serà el que els lectors es trobaran de la mà de l’autor i de diversos pares de la Il•lustració convidats a escena. Gràcies a Rousseau i Montesquieu, i altres fonts, aquest quadern analitza la Il•lustració o la Modernitat –l’autor els considera sinònims- i intenta qüestionar la vinculació mecànica entre raó i llibertat d’una banda, i progrés de l’altra.

La intenció d’aquest quadern és reflexionar sobre fins a quin punt els valors fonamentals de la condició humana segueixen transmetent-se a través de noves mitologies, encara que variïn els arguments i els noms dels personatges. I com que el cinema s’ha convertit en el difusor més important de mitologies que transmeten els codis de comportament de la nostra cultura, ens centrarem en aquest mitjà. Més particularment analitzarem quatre grans superproduccions: El Senyor dels Anells, Harry Potter, La Guerra de les Galàxies i Matrix. No les hem triat per la seva qualitat cinematogràfica -que encara que espectacular, podria ser discutible-, sinó perquè han sabut arribar al gran públic i estan configurant l’imaginari de les noves generacions.