Espiritualitat

L’interès per l’acompanyament espiritual, en formes molt variades, és un fenomen creixent. La perspectiva en què es mou tot aquest quadern és la de l’acompanyament en la vida cristiana, en el seguiment de Crist, però, sens dubte, molt del que s’hi diu pot ser d’utilitat per a altres pràctiques d’acompanyament, sempre que es tracti d’oferir un suport profundament humà.

L’acompanyament personal, tal com el planteja l’autor d’aquest quadern, s’inscriu en el context del que abans anomenàvem direcció espiritual. En el fons però, no és altra cosa que una trobada entre dues solituds, que no renuncien de cap manera a la pròpia soledat, ni en volen fugir, sinó que la volen plenificar per tal d’enriquir de sentit el viure, per esdevenir «creadors» a imatge de Déu.

Parlem d’acompanyament o de direcció espiritual? Quines diferències hi ha entre una i altra concepció? Com acompanyem temes tan delicats com la culpa i el pecat? Aquest quadern és la segona i darrera part del que es va publicar fa uns mesos. Amb ells l’autor ha intentat respondre algunes qüestions bàsiques que ha d’afrontar la persona cridada al ministeri, cada vegada més necessari, d’acompanyar les persones en la seva recerca de la voluntat de Déu. 

El Centre Cristianisme i Justícia, en els dies del canvi d’any vol donar a llum el present Manifest. Altres vegades aprofitàvem aquestes festes per reflexionar sobre les tasques i els reptes pendents per a l’any nou. En aquest cas, el present escrit afronta un dels reptes més seriosos que té avui al seu davant la nostra Església, i que constitueix un repte no només per al pròxim 1988 sinó per a tots els anys futurs. Per aquest motiu el quadern ha de ser llegit com a expressió de les línies de referència per al Centre. La identitat cristiana es veu seriosament amenaçada si davant el desafiament de la secularitat moderna es reacciona únicament amb intents de “retorn al sagrat”. El primer que hauríem de preguntar-nos és què és el realment sagrat des d’una òptica cristiana. I la resposta no ofereix gaires dubtes: per al Déu que ens ha manifestat la seva solidaritat amb els homes -singularment amb els febles i marginats- fins a donar la vida per ells, són més sagrats aquests homes que tots els actes religiosos i que tots els temps d’oració o els llocs i cerimònies de culte.

Presentar Sant Ignasi com un mistagog - en la cultura hel·lènica, era aquell que iniciava, que introduïa els fidels en el Misteri - implica distingir els dos moments de tot procés iniciàtic: el mateix recorregut del mistagog, el seu aprenentatge fins a esdevenir mestre, i després, la pedagogia que ofereix per iniciar als altres. Els seus passos van traçar un camí i aquest és el que ens disposem a recórrer, després que això comencés ara fa cinc-cents anys. Els convidem a llegir aquest quadern acompanyant en els seus passos al Pelegrí.

"Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà i el qui la perdi per Mi i l'evangeli la salvarà " (Mc 8,35). Aquesta frase és una paradoxa freqüent en Jesús, qui proclama benaurats els pobres i els que ploren, però no perquè pobresa i plor siguin criteris d'aquesta, sinó perquè ells són (i seran) posseïdors del Regne de Déu i del riure definitiu. Aquí tenim una altra vegada paradoxa i aposta. Les pàgines del quadern intenten desentranyar una mica aquesta paradoxa i aquesta aposta. En una primera part anem a cercar diversos accessos, encara no creients, a l'ésser humà, per mostrar com la paradoxa o la contradicció brollen constantment de l'home. En una segona part s'intentarà llegir des d’una posició creient la paradoxa humana, fins a la suprema contradicció entre just i pecador, i cap a la aposta pràxica per l'alliberament d'aquesta contradicció, en l'harmonia transcendent de totes les paradoxes de l'home.