Religió i cultura

El quadern que presentem intenta comparar textos de L’ensenyament de Buda i textos socials dels profetes (culminant en Jesús com a «més que profeta»). Tot i les diferències l’autor defensa la necessitat de comprendre que són llenguatges complementaris i que cap d’ells es mantindrà i assolirà la seva plenitud sense l’altre. Un crit que no brolla d’un «silenci» autèntic (d’una riquesa interior) podrà ser «polític» però no serà profètic. Un silenci que no desemboqui en crit i en denúncia profètica, serà un silenci buit.

L’islam serà la religió que més creixerà en els propers quaranta anys, i tot i això, viu immersa en una profunda crisi que té en la violència un dels elements més visibles i preocupants. En aquest context és lògic preguntar-nos, fins a quin punt la violència forma part de l’islam; fins a quin punt la justificació que en fan els grups més fonamentalistes pot o no recolzar-se en l’Alcorà; fins a quin punt és possible pensar en una reinterpretació dels textos i de la mateixa història que permeti una vivència pacífica de l’islam en ple segle XXI. Almenys tan pacífica i positiva com ho és la vida de la majoria de creients musulmans.

No es pot entendre l'Europa d'avui sense la Reforma del segle XVI i la figura de Luter. Aquell conflicte va anar més enllà de l'àmbit religiós i va posar de manifest l’existència de dues cultures, dos models de relacions socials, dues maneres d’entendre la política i el poder i, fins i tot, dos models econòmics. Molts d’aquells debats que van configurar l’inici del Renaixement tornen a ser els grans debats d’avui, en una societat europea tan perplexa com la d’aleshores.

Els atemptats de l’11-S han posat l’Islam d’actualitat. I una pregunta habitual ha estat perquè alguns musulmans estan disposats a matar indiscriminadament i fins i tot a suïcidar-se per aconseguir els seus propòsits. Tot és fonamentalisme o també hi ha pensadors oberts al diàleg? Jaume Flaquer, amb deu preguntes i respostes, ens ajuda a tenir una visió correcta de l’Islam, des de la jihad a l’Umma o des de les causes del fonamentalisme a les diferents maneres de  veure Jesús. 

L’autor ens presenta el sufisme, cor i ànima de l’Islam, com misticisme que aprofundeix en les arrels de la seva religió i que ens proporciona textos que són autèntiques perles espirituals. Els místics es purifiquen, es desposseeixen del jo, jo que va desapareixent davant Déu, s’identifiquen amb Déu, s’apropen a la figura de Jesús, consideren que Déu sempre té la iniciativa, en totes les coses veuen una teofania, cal transformar el cor per arribar a unir-se amb Déu. “Concediu-me la mort, companys. En morir es troba la vida,...”.

El Parlament de les Religions, des de perspectives religioses diverses, aspira a treballar plegats per afrontar els problemes de la humanitat a partir de dos eixos: la saviesa d’escoltar i la força del compromís. Totes les tradicions religioses aporten el respecte a la vida, no robar, no mentir o fer valer la veritat als mitjans de comunicació, a la política, l’art, la ciència,...  i no prostituir-se, perquè es basen en l’amor, la fidelitat i l’estabilitat. 

A Amèrica Llatina els diminutius són  molt habituals. Així Déu es converteix en “Diosito”. Un “Diosito” tan sols pot ser un ésser proper, familiar, bo. Un ésser que estima com a pare i com a mare. És el Déu dels petits, dels “ningú”. El Déu del Magníficat, que enderroca els poderosos. Davant una Europa acostumada a teoritzar sobre un Déu poderós amb llenguatge sapiencial, el “Diosito” llatinoamericà s’encarna en els més humils i els parla en el seu llenguatge. 

L’escrit inèdit que presentem reprodueix la intervenció que va tenir l’autor en un congrés de teòlegs asiàtics -cristians i d'altres religions- que va tenir lloc a Nova Delhi el desembre de l'any 1987. A aquest congrés van assistir-hi tres convidats de Llatinoamèrica als quals es va demanar que presentessin les seves reaccions al que havien dit els asiàtics. Reproduïm les pròpies paraules de l’autor. “Vaig a apuntar alguna cosa del que em demanen: des del punt de vista estrictament religiós crec que el cristianisme ha d’estar obert al tarannà asiàtic, encara que no sigui més que per moderar la intolerància des del el tarannà asiàtic de tolerància, i, a la inversa, el món asiàtic pot enriquir-se amb el tarannà ètico-pràxic del cristianisme perquè la seva tolerància no es tradueixi en indiferència”. “De totes maneres, el més important d’aquesta trobada és per a mi el prendre consciència, una vegada més, que la situació del Tercer món exigeix una solució urgent, que això és el que ha de moure cap a la millor comprensió mútua i unificació de les diverses tradicions religioses, i que cadascuna aporti el millor que té per a l’alliberament”.

A través del passeig per una desena de textos, aconseguim traslladar-nos al pensament de fa cinc-cents anys, un moment en que les Espanyes d'Isabel i Fernando s'expandien per Ultramar. Podrem comprendre, llegint pausadament, com una empresa potser noble, es degrada per l'afany de diners, de poder i de protagonisme dels seus actors. S'aconsella la lectura tranquil•la, ja que molts dels textos, escrits en castellà antic, poden resultar una mica feixucs.

En un primer capítol, a través de tres qüestions, Jesús Renau ens planteja quin és el projecte de societat, i com afecta tot això en l'educació dels joves. En un segon capítol s'endinsa en quines realitats actuals hem de potenciar sens dubte. De quina manera és bo que ho fomentem en la nostra societat, per finalitzar amb la qüestió de què és el que ens deixa perplexos i que haurem de discernir.